dissabte, 7 d’octubre de 2017

El Dr. Xavier Serra rep un sentit homenatge 
per part de familiars, amics, companys i pacients 
amb la inauguració de l'espai 
que a partir d'avui, 4 d'octubre de 2017, portarà el seu nom



El Dr. Serra rep el 3er. premi del 
XXIX Concurs de prosa i poesia en català 
(Sant Jordi 2017) de l'Ajuntament de Sant Just

Jordi Serra Bravo "Aquest escrit no és original meu, és el que hauria volgut presentar el meu pare, el Xavier Serra, al concurs de l'any passat. Malauradament, degut a una recaiguda de la seva malaltia, no ho va poder fer i aquest any ja no hi ha arribat a temps. En nom de tota la família, vull agrair aquest reconeixement a la seva obra, tot i que pòstum, que ben segur que li hauria fet molta il·lusió." Jordi Serra Bravo 


VACANCES Avui no ha sonat el despertador. Els dígits donen una claredat vermellosa a la tauleta de nit, ni tan sols tenen el consol del soroll metòdic de la maquinària. És una mesura elèctrica, silenciosa, en què els segons fan cua eternament per obrir-se pas a un present que ja serà passat en un instant. Per un moment, sento com un segon s’allarga, el dígit lluminós no vol canviar, és com si sentís una recança de caure i entrar en l’oblit. És més llarg, és el meu, i hi tenen cabuda tots els pensaments i la sensació, la consciència de la pròpia vida. L’estació meteorològica marca 15º amb un 45% d’humitat, fa tramuntana i d’ací estant es veu el mar grisós amb cabretes. Per això la humitat és baixa. Mal dia per navegar, si tingués barca. El gust del cafè em desvetlla, i la meva orientació de temps i espai millora. Avaluació de situació i ubicació automàtiques: veig el mar, sóc a la costa. El mateix lloc de sempre, desitjat i estimat, on encara es pot sentir la salabror de l’aire a la llengua. I el silenci, trencat lleument per petits udols del vent a la teulada i la xemeneia. Gairebé no hi ha cotxes, ni tampoc aquells habitants cridaners que n’acostumen a sortir de dintre engegant en orris una imatge de repòs i quietud. Finals de setembre i no he anat de vacances a cap lloc llunyà o exòtic. Tornaré a ser l’ovella negra i avorrida que sempre va al mateix indret i no pot explicar sopars de duro per a admiració d’una colla de babaus que ja tenen a punt les seves guatlles que tan sols enlluernen els de sempre. Després necessiten vacances per descansar de les "vacances" i tornar el crèdit innecessari demanat alegrement i lamentat amargament. Ara és el desig complert de ser aquí, amb temps al davant, i no sentir l’angoixa de la tornada obligatòria, la claudicació de totes les vacances, el retorn a la rutina i l’enyor del lloc estimat. Hi ha indrets on poses l’ànima i d’on no hauries de marxar mai; hem de saltar de l’un a l’altre com un continuat festeig de joia continguda, no fos cas que els malmetéssim amb les nostres paraules o fets. Veure les notícies per no perdre el fil. En aquest punt del calendari, les programacions han tornat a les seves alienacions habituals; ja no hi ha aquells anuncis d’estiu engrescadors, falsos i inútils que tan sols eren per al consum de masses. Tot i això, sents a dins una mica d’enveja, com si per bestieses que fossin t’haguessin pispat alguna cosa a què tenies dret. És una manera de fer-te veure que la resta ja no està de vacances. Estàs fora de context. Baixar al poble és un passeig. Gairebé tota l’estona es veu el mar, que cada cop és més gris, feréstec i amb corrents de fons. És un seguici d’apartaments i cases tancades amb pany i forrellat, amb supermercats que diuen que obren els caps de setmana, bars i discoteques fora de servei que l’any proper ja hauran canviat de nom i propietari. Comencen a caure gotes. El passeig de mar està quiet i sol. De la sorra han sortit foragitats uns guiris tardans optimistes de pa sucat amb oli. Les onades empeses pel vent cada cop pugen més amunt i amaren la sorra d’escuma. Algun esquitx mulla les pedres del passeig i manté la salabror als meus llavis. El vent remoreja enmig dels pins, que han perdut la seva ombra fins al proper estiu. Els bancs, molls, recuperen aquella lluïssor d’envernissat nou de trinca desgastat per milers de natges de tota entitat, color, volum i sexe. A terra resten les marques de les terrasses dels bars o restaurants,i en el seu record desfilen infinitat de cerveses i refrescos enmig de pells torrades amb gust de iode, rialles i converses a la vora de la mar perdudes ja en un núvol, com si fos internet. Fora ja de la visió de l’aigua, prop de l’estació d’autobusos hi ha un parc d’atraccions petit. Crec que no hi ha res al món que tradueixi tant la sensació de melangia, d’una tristor insuperable, l’abandó clavat a l’ànima, com una fira d’aquesta mena en un silenci aclaparador, viva imatge de la solitud i la manca de moviment absolut. La buidor dels carrers amb la pluja afegida em torna una imatge desdibuixada d’unes vacances devaluades. El meu segon allargat, de cabuda infinita, ha trencat per fi la correlació espaitemps relativista i la realitat imposada cau a sobre meu. No he sortit de vacances. La llum vermellosa és del rellotge de casa. No estic mullat, estic suat. La vista em torna a l’habitació del pis, m’han robat el mar. Cerco altre cop la son amb desfici. Vull el somni retornat del lloc estimat i desitjat de què mai més tindré tornades obligatòries i en què les meves vacances, per devaluades que siguin, no tindran data de caducitat.

dilluns, 15 de juny de 2015

BENVOLGUTS MALALTS MEUS

Permeteu-me fer servir aquest sentit de propietat de la mateixa manera que vosaltres l’expresseu dient “el meu metge”. Com molts sabeu tinc una malaltia greu que m’impedeix fa temps estar amb vosaltres però sempre ha estat al meu ànim el tornar així que la meva salut fos estable. Dissortadament les seqüeles que ha generat han sigut suficients per impedir-ho. Jo veia com el temps de baixa s’anava escolant i cada cop sorgien mes complicacions que a la fi han fet que no pugui tornar per mes que el meu desig sigui altre.  Ha sigut un cop baix. Hom pot esperar la jubilació, la veu venir, es fa a la idea, inclòs la pot prendre com un alliberament de responsabilitats, s’hi acostuma al fet , veu apropar-se el dia i encara que no amb alegria si accepta amb certa resignació la fi de la vida laboral. Però això ha sigut un tall brusc i un canvi radical de plantejament vital. Es la fi d’un projecte que hem compartit aquí a Sant Just al llarg de 34 anys. Tots junts, molts de vosaltres de malalts heu esdevingut amics, altres companys i una minoria indiferents. Heu vingut amb els vostres problemes, els que tenien solució, els que dissortadament no en tenien, els que m’han tret alguna hora de son, m’han fet buscar a llibres, a mes llibres, a internet, a contrastar opinions amb companys, a reconèixer nivells d’inventiva que no figuren als llibres de medicina, a reconèixer també que no sabem que coi passa, a buscar solucions imaginatives, a interpretar normatives i reglaments de la manera mes favorable al malalt, a buscar dreceres i evitar obstacles administratius, a esbrinar darrere de problemes mèdics rerefons socials que ja son figues d’altre paner, a la fi els problemes diaris d’una consulta on el metge es mes el company que fa de metge, conseller, assessor administratiu i a cops inclòs legal.  El viure al mateix lloc on es te aquest tipus de feina porta a una relació molt mes estreta amb la gent i les activitats del poble. Les distancies personals i laborals son molt petites, pràcticament es sobreposen i confonen. I mes si una majoria de malalts et coneixen ja de petit, o be de l’Ateneu, o del Orfeó Enric Morera, o del Cor Lo pom de Flors, o de la SEAS, o del billar, o de la penya barcelonista, be, que no he deixat “sidral” per verd on posar-me. Tots hem après a conviure amb les nostres virtuts i defectes. Defugiu les persones “perfectes”, si ja es molt alt el seu nivell d’intolerància per a si mateixos imagineu-vos que faran amb els seus malalts. Es pot ser metge de moltes maneres però no es pot ser bon metge sense comprensió i pietat. Per mes que algú digui que estaríem millor sense elles. Es molt diferent pensar en el senyor Josep com a persona,  que te una malaltia “X”, que en el “tio” del llit 21 que es un pesat, que sempre es queixa, vaja, la deshumanització que ja sembla no te remei. Ara be, mentiria si no digues que hi ha persones que creuen que tenen tot el poder sobre teu, que ets el seu servidor o criat i ni tant sols et consideren metge, normalment hi topes, confonen les seves expectatives amb la realitat i la sanitat pública te unes prestacions determinades i suficients que la privada pot ampliar però no per això son millors. Aquests acostumen a ser els que critiquen la sanitat pública, els que no han obtingut el que desitjaven per ser incorrecte o be tenir alternatives tant correctes o mes que la que demanaven. Lamentablement sempre els tindràs com enemics, facis el que facis. Per a ells va el pollastre.
Vull donar-vos les gracies personalment a tots els que m’heu trucat a casa per donar-me ànims, per interessar-vos pel meu estat, els que heu preguntat a membres de la família, els que m’heu encoratjat a sortir-ne, els que heu pensat en mi, a tots els que no heu trucat per por a molestar, els que m’heu trobat a faltar, i els que m’heu dedicat com a mínim un pensament amb estimació o enyor. Jo també he pensat molt en vosaltres. Us demano perdó per no estar al vostre costat  en moments que m’hauríeu necessitat, en defuncions que he vist al diari, en problemes mèdics greus i també en problemes personals. Poc o molt m’he assabentat de coses que afectaven els meus malalts, que no m’han fet cap gracia i que hauríem d’haver viscut junts com a amic, company o metge a seques.
Els comiats encara que siguin tant sols professionals deixen sempre un regust amarg, com una tristor en l’aire que enterboleix els bons moments i n’amaga la llum. En 40 anys de carrera professional, (1975-2015), hi ha moltes alegries, satisfaccions, sorpreses, canvis i també decepcions, tristors, frustracions, ensopegades i tots els problemes que el temps porta. Son molts anys, hom recorda de ben jove l’antic Hospital de Sant Pau, on de veritat varen ensenyar-me a ser metge, la plaça de metge a Sabadell amb mes de 100 “visites” en dues hores, ja m’explicareu, després aquí, a Sant Just al local de la carretera, la Pantera Rosa pel color dels bancs i per fi l’ambulatori actual. Enmig, fer les especialitats, Medicina Interna i Pneumologia, aquesta última no reconeguda per Madrid per un problema de dates. Sense comentaris. Diplomes, títols, cursos, congressos, papers, papers i mes papers, tota una carpeta grossa ben plena on cada paper dona fe d’aprenentatge i records la majoria bons, altres no tant.  Ara be, el millor títol va donar-me’l un amic i malalt meu, un dia va deixar anar “Doctor Serra, Metge de poble”. La va clavar, a fe de Deu!. Es la millor definició, la que jo mateix faria i em sento molt orgullós d’aquest títol. Es el millor que m’han donat mai i que prové d’una autoritat molt reconeguda com son els meus malalts. Qui millor que ells per opinar?. I sense problemes de dates!.
Vull acomiadar-me de vosaltres, malats meus, desitjant-vos el millor i oferint-vos si cal el recolzament del vostre metge que estarà sempre al vostre costat.

Xavier Serra i Gabriel
Metge de poble

Sant Just Desvern 5 de Juny del 2015

diumenge, 11 de novembre de 2012

Presentació



Benvolgudes i benvolguts alumnes d’infermeria!
Tot l’equip  us desitja una estada al nostre centre plena de aprenentatges acadèmics i experiències personals enriquidores.
El blog que teniu entre mans serà un suport virtual durant les vostres pràctiques i, potser, més endavant, un recurs amb qui compartir experiències, investigacions, dubtes o anècdotes.
El blog el fem entre tot@ts! Serà el que vosaltres voleu que sigui! Així doncs, animeu-vos! feu entrades i comentaris!


Apreciats visitants del blog!
Benvingut@ a aquest espai virtual!
L’objectiu principal d’aquest blog és acompanyar als nostres alumnes durant les seves pràctiques en el nostre centre, però estarem encantat@s si tu també t’hi trobes bé.
Si vols fer-nos algun comentari, no dubtis a escriure’ns! Ja d’antuvi te l’agraïm.