BENVOLGUTS MALALTS MEUS

Permeteu-me fer servir aquest sentit de propietat de la mateixa manera que vosaltres l’expresseu dient “el meu metge”. Com molts sabeu tinc una malaltia greu que m’impedeix fa temps estar amb vosaltres però sempre ha estat al meu ànim el tornar així que la meva salut fos estable. Dissortadament les seqüeles que ha generat han sigut suficients per impedir-ho. Jo veia com el temps de baixa s’anava escolant i cada cop sorgien mes complicacions que a la fi han fet que no pugui tornar per mes que el meu desig sigui altre.  Ha sigut un cop baix. Hom pot esperar la jubilació, la veu venir, es fa a la idea, inclòs la pot prendre com un alliberament de responsabilitats, s’hi acostuma al fet , veu apropar-se el dia i encara que no amb alegria si accepta amb certa resignació la fi de la vida laboral. Però això ha sigut un tall brusc i un canvi radical de plantejament vital. Es la fi d’un projecte que hem compartit aquí a Sant Just al llarg de 34 anys. Tots junts, molts de vosaltres de malalts heu esdevingut amics, altres companys i una minoria indiferents. Heu vingut amb els vostres problemes, els que tenien solució, els que dissortadament no en tenien, els que m’han tret alguna hora de son, m’han fet buscar a llibres, a mes llibres, a internet, a contrastar opinions amb companys, a reconèixer nivells d’inventiva que no figuren als llibres de medicina, a reconèixer també que no sabem que coi passa, a buscar solucions imaginatives, a interpretar normatives i reglaments de la manera mes favorable al malalt, a buscar dreceres i evitar obstacles administratius, a esbrinar darrere de problemes mèdics rerefons socials que ja son figues d’altre paner, a la fi els problemes diaris d’una consulta on el metge es mes el company que fa de metge, conseller, assessor administratiu i a cops inclòs legal.  El viure al mateix lloc on es te aquest tipus de feina porta a una relació molt mes estreta amb la gent i les activitats del poble. Les distancies personals i laborals son molt petites, pràcticament es sobreposen i confonen. I mes si una majoria de malalts et coneixen ja de petit, o be de l’Ateneu, o del Orfeó Enric Morera, o del Cor Lo pom de Flors, o de la SEAS, o del billar, o de la penya barcelonista, be, que no he deixat “sidral” per verd on posar-me. Tots hem après a conviure amb les nostres virtuts i defectes. Defugiu les persones “perfectes”, si ja es molt alt el seu nivell d’intolerància per a si mateixos imagineu-vos que faran amb els seus malalts. Es pot ser metge de moltes maneres però no es pot ser bon metge sense comprensió i pietat. Per mes que algú digui que estaríem millor sense elles. Es molt diferent pensar en el senyor Josep com a persona,  que te una malaltia “X”, que en el “tio” del llit 21 que es un pesat, que sempre es queixa, vaja, la deshumanització que ja sembla no te remei. Ara be, mentiria si no digues que hi ha persones que creuen que tenen tot el poder sobre teu, que ets el seu servidor o criat i ni tant sols et consideren metge, normalment hi topes, confonen les seves expectatives amb la realitat i la sanitat pública te unes prestacions determinades i suficients que la privada pot ampliar però no per això son millors. Aquests acostumen a ser els que critiquen la sanitat pública, els que no han obtingut el que desitjaven per ser incorrecte o be tenir alternatives tant correctes o mes que la que demanaven. Lamentablement sempre els tindràs com enemics, facis el que facis. Per a ells va el pollastre.

Vull donar-vos les gracies personalment a tots els que m’heu trucat a casa per donar-me ànims, per interessar-vos pel meu estat, els que heu preguntat a membres de la família, els que m’heu encoratjat a sortir-ne, els que heu pensat en mi, a tots els que no heu trucat per por a molestar, els que m’heu trobat a faltar, i els que m’heu dedicat com a mínim un pensament amb estimació o enyor. Jo també he pensat molt en vosaltres. Us demano perdó per no estar al vostre costat  en moments que m’hauríeu necessitat, en defuncions que he vist al diari, en problemes mèdics greus i també en problemes personals. Poc o molt m’he assabentat de coses que afectaven els meus malalts, que no m’han fet cap gracia i que hauríem d’haver viscut junts com a amic, company o metge a seques.

Els comiats encara que siguin tant sols professionals deixen sempre un regust amarg, com una tristor en l’aire que enterboleix els bons moments i n’amaga la llum. En 40 anys de carrera professional, (1975-2015), hi ha moltes alegries, satisfaccions, sorpreses, canvis i també decepcions, tristors, frustracions, ensopegades i tots els problemes que el temps porta. Son molts anys, hom recorda de ben jove l’antic Hospital de Sant Pau, on de veritat varen ensenyar-me a ser metge, la plaça de metge a Sabadell amb mes de 100 “visites” en dues hores, ja m’explicareu, després aquí, a Sant Just al local de la carretera, la Pantera Rosa pel color dels bancs i per fi l’ambulatori actual. Enmig, fer les especialitats, Medicina Interna i Pneumologia, aquesta última no reconeguda per Madrid per un problema de dates. Sense comentaris. Diplomes, títols, cursos, congressos, papers, papers i mes papers, tota una carpeta grossa ben plena on cada paper dona fe d’aprenentatge i records la majoria bons, altres no tant.  Ara be, el millor títol va donar-me’l un amic i malalt meu, un dia va deixar anar “Doctor Serra, Metge de poble”. La va clavar, a fe de Deu!. Es la millor definició, la que jo mateix faria i em sento molt orgullós d’aquest títol. Es el millor que m’han donat mai i que prové d’una autoritat molt reconeguda com son els meus malalts. Qui millor que ells per opinar?. I sense problemes de dates!.

Vull acomiadar-me de vosaltres, malats meus, desitjant-vos el millor i oferint-vos si cal el recolzament del vostre metge que estarà sempre al vostre costat.

Xavier Serra i Gabriel

Metge de poble

Sant Just Desvern 5 de Juny del 2015