"En primer lloc us vull agrair a tots la vostra presència. Desbordem la sala! I això només pot voler dir coses positives. Cadascú té una història concreta amb el meu pare. Tant si per vosaltres era el Doctor Serra o el Xavier, l'amic, el company o el metge, per això sou avui aquí. Per a alguns ho era tot alhora. Així m'ho heu transmès molts de vosaltres durant aquests dos dies que hem compartit aquí. M'heu explicat les vostres micro-històries particulars amb ell. Algunes d'elles realment colpidores. Òbviament que jo ja sabia que el poble se l'estimava, i sempre havia suposat que era perquè feia bé la seva feina. No sabia tots els detalls que m'heu explicat perquè, si com bé s'ha dit mantenir alguns protocols no era el seu fort, el secret professional si que l'ha portat bé... Però escoltant totes aquestes històries he entès quina era la diferència. No només sabia fer bé la seva feina, si no que a més li posava la passió i la vocació que li van permetre assolir resultats que l'han fet mereixedor no només del reconeixement si no de l'estima de tots vosaltres. I per això sou aquí.

No vull acabar sense mencionar la meva història particular amb ell. A mi, a part de fer-me de metge, també m'ha fet de pare durant 32 anys i gairebé 4 mesos. En tants anys hi ha hagut moments de tota mena com no pot ser d'altra manera, però ara no queda altra que fer balanç. I a l'hora de fer aquest balanç em sento molt feliç de poder dir-li quelcom que m'encantaria que algú pogués dir de mi el dia que jo sigui dins d'aquesta caixa:

Papa, he après de les teves virtuts i també dels teus defectes. M'has ajudat a ser com sóc, i estic content de ser com sóc. Has deixat una empremta en mi que no marxarà. I no vull que marxi. Gràcies."

Alguna cosa així m'hauria agradat dir el dia del funeral del meu pare, si no hagués estat col·lapsat emocionalment. És normal, diuen. Tot i la lògica tristesa del moment, vull compartir amb tothom el sentiment d'agraïment amb el que vaig marxar a casa aquell dia difícil. Agraïment a tots els qui vau assistir per l'estima demostrada cap a meu pare i per tota la família. Al Mossèn, pel qual ens vam sentir acompanyats durant tot el procés. Al Dr. Muniesa i a la Sílvia Granollers en representació del CAP de Sant Just, gràcies per les vostres paraules i per compartir altre cop la carta de comiat del meu pare. I al personal del tanatori de Sant Just per posar una mica més fàcil un moment tan difícil.

Tot i aquest agraïment que segueixo sentint, darrera hi ha la realitat. La que va començar el 24 d'octubre al matí i que durarà tota la vida. Amb el temps aprendrem a conviure amb el record, n'estic segur. Però ara mateix, aquests dies, no trobo una frase millor per definir com estem que la que em va regalar la Pilar. Va escriure, des del fons de l'ànima: "Quina merda, Xavier". Doncs sí. Quina merda.

Jordi Serra i Bravo. 8/11/2016.